S’estén el dret de ciutadania: primer pas cap al Ius Soli

NEWS_161993

El dret de ciutadania ja no serà exclusiu del menors fills de pares italians // Globalist

Ius soli: el dret de ciutadania del país en qüestió s’obté pel fet d’haver nascut en un determinat territori, sense importar l’origen dels pares. Ius sanguinis: el dret de ciutadania es transmet, el fill hereta la dels pares.

Sempre i quan el Senat així ho ratifiqui, el Ius soli -“mitigat”, com l’està anomenant la premsa italiana- substituirà el Ius sanguinis. (Itàlia es regeix pel sistema del bicameralisme perfecte: la cambra dels diputats i el Senat tenen els mateixos poders, no n’hi ha un amb més atribucions que l’altre, com sí que passa per exemple a Espanya.)

La cambra italiana dels diputats acaba d’aprovar una important llei que reconeix en bona mesura els drets de ciutadania dels fills de persones migrants que es troben actualment dins l’Estat. Una llei progressista i necessària, pensen el Primer Ministre Matteo Renzi i els seus companys del Partito Democratico. Una llei totalment fora de lloc, clamen la Lega Nord“Vergonya!”, cridaven els seus diputats durant la votació– i Forza Italia. Una llei mal feta, buida de contingut, protesten des del Movimento 5 Stelle.

Anem a pams. A Europa els drets de ciutadania s’adquireixen de diverses formes. Tot i que basades principalment en les dues categories de les quals parlem -el Ius sanguinis i el Ius soli-, el cert és que es presenten matisos importants en cada Estat. Aquest infogràfic elaborat per La Stampa ho clarifica a la perfecció.

A Itàlia les condicions per obtenir la ciutadania han canviat. Abans era considerat italià per l’Estat només qui tenia almenys un dels dos pares de nacionalitat italiana; a partir de la ratificació de la llei per part del Senat seran italians també els menors de pares extracomunitaris que hagin nascut en territori transalpí, sempre i quan un dels dos pares tingui un permís de residència de llarga durada a la Unió Europea.

El dret de ciutadania no s’adquirirà però de forma automàtica. Els pares -o els responsables legals del menor en qüestió- hauran de demanar pel menor la ciutadania italiana de forma expressa. En cas que no ho facin, l’interessat en qüestió tindrà temps de demanar-la fins als 20 anys d’edat sempre i quan aquest hagi viscut a Itàlia de forma ininterrompuda.

Una altra forma d’obtenir la ciutadania italiana serà a través del Ius culturae. Aquest apartat contempla que els menors migrants que han entrat en territori italià abans dels dotze anys siguin considerats legalment italians si completen un mínim de cinc anys del sistema nacional d’educació.

Però la llei ha estat objecte de moltes crítiques per part de l’oposició. La Lega Nord, el partit que ha mostrat més crític, ha acusat la cambra dels diputats de regalar el dret de ciutadania per purs interessos partidistes. Als grups favorables a la llei només els interessa assegurar-se un bon grapat de vots i és per això que regalen la ciutadania a futurs votants, denuncien des del partit liderat per Salvini.

ius-soli-grillo1

Vinyeta de Il Manifesto, obra de Mauro Biani // maurobiani.it

En una altra situació es troba el Movimento 5 Stelle, que va decidir abstenir-se. Els seus diputats denuncien que aquesta llei s’aplicarà només a 127.000 dels cinc milions de persones migrants que viuen a Itàlia. La llei, a més, tampoc té caràcter retroactiu, fet pel qual les persones majors de vint anys queden excloses d’aquests nous drets. El cert però és que el Movimento 5 Stelle mostra una actitud ambigua: Grillo, la cara més mediàtica del partit, demana un referèndum i no es mostra gaire favorable al Ius Soli. De fons hi ha possiblement una raó que fa entendre l’abstenció: no és qüestió de deixar que tot el vot antiimmigració vagi a parar a les mans de la Lega Nord.

En resum. El Ius soli tira endavant -tot i que “mitigat”, com s’insisteix des dels posicionaments més progressistes-. Els italians s’hi mostren majoritàriament favorables, segons una enquesta elaborada per Ipsos. “Itàlia canvia”, repeteix mentre somriu amb orgull el Primer Ministre Matteo Renzi.

Anuncis

Ignazio Marino, l’alcalde que no volia dimitir

Ignazio Marino, el fins ara “primo cittadino” de Roma // Il Tempo

No serà fàcil resumir en poques línies els principals episodis que ha protagonitzat Ignazio Marino en el seu pas per l’alcaldia de Roma. La cultura política mediterrània, com ja sabem, és prou diferent de la d’altres indrets del món, en els quals se sol dimitir per motius molts cops no tan escandalosos. Marino, tot i haver tingut diverses oportunitats per fer-ho i haver-s’hi oposat repetidament, finalment ha acabat deixant el seu càrrec.

Fill de pare sicilià i mare suïssa, reconegut cirurgià de prestigi -va formar part de l’equip mèdic que va realitzar els primers dos trasplantaments de fetge de babuí a persones-, el seu nom va començar a ser conegut entre els italians l’any 2006 quan, presentant-se com a independent a les llistes de Democratici di Sinistra -el Partito Democratico es funda un any més tard-, va ser escollit senador. L’any 2013, després de ser escollit en primàries candidat del Partito Democratico per a l’alcaldia de la capital italiana, guanya les eleccions i es converteix en “primo cittadino” de Roma. Dos anys més tard, dimiteix.

Centre de la polèmica, una de les primeres vegades en què es demana a Marino que dimiteixi és per un dels mals que continuament colpeixen Roma: el descontrol de la ciutat quan cauen litres i litres d’aigua. A Marino, lògicament, se li demanen responsabilitats, però el cert és que no va ser el primer cop -ni probablement haurà sigut l’últim- en què Roma s’enfrontava a un mal de cap d’aquest tipus. “Sottomarino” -submarí- va ser el nou nom amb el qual la oposició va començar a conèixer Marino.

Poc més de mig any de descans va tenir l’alcalde, però el següent contratemps se’l va voler generar sol. Les relacions entre l’Església Catòlica i Itàlia, amb Roma per mig, són enrevessades. El pes específic de les opinions eclesiàstiques segueix sent gran. Marino, però, el va voler desafiar i va decidir transcriure en el registre de la ciutat 16 matrimonis homosexuals que s’havien casat fora d’Itàlia. Tot i la polèmica generada, amb inusuals declaracions del Ministre de l’Interior -del mateix partit que Marino- incloses, l’acte de l’alcalde era perfectament legal. Les conseqüències però no van ser poques: Marino tenia ara en contra el seu mateix partit, el govern italià i l’Església Catòlica.

Següent affaire: el Fiat Panda vermell de l’alcalde. Primer el va aparcar repetidament en llocs reservats als membres del Senat i després es descobreix que Marino té fins a vuit multes que no ha pagat per haver circulat pel centre històric sense l’autorització corresponent. L’alcalde acaba pagant els 640 euros que li toquen, però comenta que ell el permís electrònic sí que el tenia. Segons l’alcalde, algú va entrar en el sistema informàtic i el va eliminar de la llista.

images

Han sigut dos anys plens de problemes per a Marino // Huffington Post

En portem tres, en queden quatre. Esclata el cas Mafia Capitale: una gran trama de corrupció que relaciona un antic terrorista d’extrema dreta i un empresari de passat turbulent amb diversos polítics de l’administració i de l’ajuntament. Marino en queda al marge, però l’exalcalde de Roma, Gianni Alemanno, i altres 36 persones són detingudes. Des del govern central es contempla fins i tot la possibilitat de dissoldre el municipi per infiltració mafiosa. A Marino se li demana de nou que dimiteixi.

Si Roma es paralitza per la pluja, no és inusual que es paralitzi també per les protestes dels treballadors del transport públic. En aquest cas, per canvis en les condicions laborals: de 700 hores anuals es passava ara a 950. El nerviosisme va resultar fins i tot en episodis puntuals de violència cap als treballadors en vaga. Roma es va quedar sense transport públic durant el mes de juliol i des de l’ajuntament no es va saber trobar cap solució. Marino seguia somrient quan se li demanava que dimitís.

L’alcalde de vacances i Vittorio Casamonica, ‘capo’ d’una de les famílies mafioses més importants de Roma, mor. El funeral és un espectacle: música del Padrino, helicòpters que des del cel fan caure roses i nombrosos cartells que diuen “Re di Roma” en referència al difunt. La imatge és lamentable, certament. Però Marino decideix aprofitar fins a l’últim dia les que serien les seves últimes vacances com a alcalde de la capital italiana.

Finalment va arribar el dia en què Marino va haver de llançar la tovallola. 20.000 euros gastats amb la targeta municipal per a despeses de representació que no acaben de trobar justificació. Va començar negant-ho tot, sentint-se ofès segons deia, però poc després va assegurar que tornaria els diners de la targeta municipal. No n’hi va haver prou: tres assessors i el primer tinent d’alcalde van dimitir. La pressió era ja insuportable i Marino va acabar seguint el mateix camí. Recordant, però, que té fins a 20 dies per repensar-s’ho.

Qui és el nou president de la República italiana?

mattarella

Un somrient primer ministre Matteo Renzi acompanya el nou president de la República Sergio Mattarella // Repubblica

Itàlia ha escollit nou president de la República 17 dies després de la dimissió de Giorgio Napolitano. 1.009 electors, entre diputats, senadors i representants territorials, estaven cridats a votar. El nou president, Sergio Mattarella, ha aconseguit el suport de 664 paperetes en la quarta votació, en què es necessitava majoria simple (505) per dirimir qui seria el nou President. En les primeres tres, celebrades dijous i divendres, es requeria una majoria qualificada de dos terços i cap dels candidats la va aconseguir. Ni un sol vot va anar de fet a parar a Mattarella: els principals actors polítics ja sabien que el nom del nou president no se sabria fins a la quarta ronda i van optar per votar en blanc en les primeres tres eleccions.

Sergio Mattarella, aposta política de Renzi que ha generat un ampli consens en tot l’espectre polític que comprèn el centre esquerre, és doncs a partir d’ara el nou president de la República italiana. Al Movimento 5 Stelle i a Berlusconi, però, no els acaba de fer gaire gràcia el que serà el tretzè màxim representant polític del país. Mattarella és el primer sicilià que ocupa aquest càrrec, que d’altra banda sempre ha sigut propietat d’homes.

Diputat al Parlament en set ocasions i ministre en tres, el nou president, llicenciat en dret, era des del 2011 jutge del Tribunal Constitucional italià. De perfil baix i discret, no se li recorden grans discursos ni teatralitzacions pròpies de la política del país, però se’l descriu com un home altament fidel als seus principis morals. Fill d’una important figura política italiana, Mattarella no pretenia fer carrera política. Però veure com el seu germà gran, president de la regió de Sicília, moria entre els seus braços després de rebre l’impacte de vuit bales per part de la màfia, el va empènyer a seguir els seus passos.

A Mattarella l’avala una importantíssima carrera política. És un dels pocs anomenats homes d’estat que tot país té. Home fort de la Democrazia Cristiana, després dels convulsos anys de Tangentopoli, on el mapa de partits es va enfonsar i reconfigurar, va passar pel Partito Popolare, La Margherita i l’Ulivo quan el sistema de partits encara no estava del tot definit. L’any 2007 va ser un dels sis redactors del manifest fundador del Partito Democratico (PD), actualment al poder.

Entre les seves principals actuacions polítiques destaquen la reforma de la llei electoral que va encapçalar ell mateix i va ser ratificada l’any 1993 en referèndum –tot i que només va ser utilitzada fins a les eleccions del 2001- i l’abolició, essent Mattarella ministre de Defensa, del servei militar obligatori l’any 2000.

La seva enemistat amb Berlusconi és pública. L’aprovació l’any 1990 de la llei Mammí, que legitimava de facto la posició dominant del magnat en el sector mediàtic, va provocar la dimissió de cinc ministres de l’ala esquerra del govern, entre ells el llavors ministre d’Educació Sergio Mattarella. D’altra banda, quan l’any 1995 començava a discutir-se que Forza Italia, el partit de Berlusconi, entrés a formar part del Partit Popular Europeu, el nou president va definir la situació com un “malson irracional”. El pas dels anys no ha solucionat l’enemistat i Berlusconi va intentar impedir que el fins ara jutge del Constitucional no fos elegit. Però la partida, aquest cop, la va guanyar Mattarella.

Syriza, que viene el lobo!

Alexis Tsipras, instants abans de vota al col:legi electoral // EFE

Alexis Tsipras, instants abans de votar en el col·legi electoral // EFE

Període d’agitació, desafiament, populisme. Desgrècia. S’intuïa la victòria en les eleccions generals gregues de Syriza i els editors feia hores que donaven voltes a les portades del dia posterior. 149 escons ha aconseguit la coalició, que s’ha quedat només a dos d’obtenir la majoria absoluta. Les propostes de qui és ja el nou president no concorden amb les polítiques dutes a terme fins ara. Es respiren aires de canvi i això no agrada a tothom. En els diaris, els crits s’han imposat a la informació. Passem tot seguit a analitzar els resultats de la carrera.

La victòria se l’endú sens dubte La Razón. Desgrecia”, titula. Els grecs no van votar a Alexis Tsipras, els grecs van llançar-se “al abismo populista”. “Los neonazis de amanecer dorado se colocan como tercera fuerza con su cúpula en la cárcel”, es pot llegir més abaix. Pot ser que per desgrecia es refereixin doncs a aquest últim tema. Haurem d’investigar.

El segon lloc, per l’ABC. “El populismo se apropia de Grecia”, explica. Els grecs no van votar a Alexis Tsipras, la seva voluntat va ser usurpada pel populisme. “Radicales” no podia faltar. Per si de cas, ja se sap que no ens agraden els radicalismes. Radical, per cert, deriva del mot “arrel” (origen, principi o causa d’una cosa).

Tanca el podi El País. Tot i que en el jurat hi havia discrepàncies i hi havia qui deia que mereixia ser el guanyador. “La victoria de Syriza anticipa un periodo de agitación en Europa” reporta el diari a quatre columnes. I, com a subtítol (d’una informació referent a la jornada electoral grega!), “Rajoy advierte a España de ‘no jugar a la ruleta’ rusa con Podemos”. A la part dreta apareix una informació ‘cas Nisman’ que ha trastocat la societat Argentina. És si més no digne d’estudi, com apuntava media.cat, que el rotatiu dediqui tants esforços a esclarir què va passar a l’altra banda de l’oceà.

La Vanguardia i El Mundo segueixen la mateixa línia. “Grecia desafía a la Troika” diu un, “Grecia desafia a Merkel” diu l’altre. Tot i que més pausats i menys alarmistes, els rotatius no deixen d’utilitzar paraules més aviat agressives: “desafía”. Ara bé, a la portada de La Vanguardia la mateixa foto que a la de La Razón. A la de El Mundo, els simpatitzants de Syriza en primer pla i el líder Tsipras al fons. Això si, els titolets dels tres subtítols que acompanyen la notícia principal semblen fets amb malesa. L’associació d’idees que es pot crear llegint-los seguits és interessant: “antideuda”, “neonazis”, “Podemos”. Mera coincidència esperem.

Amb menys histèria s’ha rebut la notícia a la redacció de El Periódico. Un senzill “Grècia es planta” sobre la fosca nit d’Atenes i un subtítol informatiu, sense més pretensions: “Canvi polític al país més castigat per la crisi”.

En resum, les portades dels diaris nacionals ens fan qüestionar la imparcialitat dels grans diaris. Ja ironitzava Jordi Évole sobre la posició dels mitjans el dia abans dels comicis.

PD: L’anàlisi de les portades ja l’havien fet Juan Tortosa a Público i la redacció de media.cat, però la pluralitat  de visions, mentre no es converteixi en sobre informació i la consegüent saturació, no pot ser mai dolenta.

Ciutat morta, premsa viva?

Patricia Heras, trista protagonista del documental // Ara

Patricia Heras, trista protagonista del documental // Ara

Dissabte a la nit les audiències televisives van sorprendre tots els analistes. ‘Sala 33’, espai normalment d’uns pocs fidels i amb baixos nivells d’audiència, va ser vist per 569.000 espectadors, el 20% de la gent que en aquell moment estava mirant la televisió. Ciutat Morta, dos anys després d’estrenar-se, va emetre’s a la televisió pública. I va superar totes les expectatives. Més colpidora que les dades d’audiència, però, és la història que en el documental es relata: el cas 4F.

L’únic diari que en portada es feia ressò del film l’endemà va ser El Periódico. “Un jutge censura 5 minuts del documental ‘Ciutat morta’ al 33”, publicava el rotatiu en portada. Dos dies després de l’emissió, però, essent el fenomen un dels més comentats a les xarxes socials, a El Periódico -que a través de la firma de Jordi Évole seguia parlant del tema- se li suma el diari Ara: “‘Ciutat morta’ captiva 569.000 espectadors i reobre els interrogants d’un cas jutjat”.

Curiós és també analitzar com els diferents diaris van parlar de l’incòmode documental en les respectives versions digitals els dos dies immediatament posteriors (diumenge 18 i dilluns 20). Al portal web de El País es poden trobar fins a quatre peces informatives, a El Periódico 12, 19 a l’Ara i sis a La Vanguardia.

El mateix dia de l’emissió del documental, en canvi, alguns diaris van fer-ne una breu descripció. Des de El País els fets es descrivien tal com es relaten a ‘Ciutat morta’ –“una maceta arrojada desde la azotea hirió gravemente a un policía que no llevaba casco protector, dejándolo parapléjico y en estado vegetativo”, escriuen-, tot i que quan es van produir els fets el diari reportava els fets segons la versió policial.

El Periódico, per contra, va optar per explicar la trama del documental (i per tant els fets del cas 4-F) a través de les paraules dels autors del film, Xapo Ortega i Xavier Artigas, oferint per tant la mateixa versió dels fets que ‘Ciutat morta’ però aprofitant declaracions de tercers.

El diari Ara, en canvi, va parlar del documental dos dies abans que aquest s’emetés. A la notícia “‘Ciutat morta’ s’emetrà pel canal 33 aquest dissabte” es diu que l’agent “va rebre un impacte”, sense entrar en més detalls. El mateix es pot dir de La Vanguardia, tot i que aquest rotatiu va ressenyar el documental una desena de dies abans (“Arrojando oscuridad”, 5-1-2015).

Menció especial mereix, per contra, el paper del setmanari La Directa. Tal com explica Roger Palà en un gran article, va ser aquest mitjà qui va fer, pràcticament des del primer dia, un seguiment especial del cas 4F. El nom de Jesús Rodríguez, periodista d’aquest mitjà, consta de fet com un dels guionistes del documental.

Cal preguntar-se doncs si les grans capçaleres del nostre país s’han fet ressò del documental perquè creuen que és un tema en què s’ha d’aprofundir veritablement o perquè la indignació social, que sobretot es va mostrar a les xarxes, les va obligar a parlar-ne. El film va estrenar-se ara fa aproximadament un any i mig i ha guanyat diversos premis. Costa de creure que cap dels periodistes -i polítics- que ara mostren la seva indignació no l’hagués vist abans.

L’estabilitzador de la política italiana se’n va a casa

Napolitano, després de firmar la dimissió // The New York Times

Napolitano, després de firmar la dimissió // The New York Times

Girogio Napolitano, president de la República d’Itàlia, va presentar dimecres la seva dimissió. Després de 9 anys en el càrrec, el mandatari va esperar que Itàlia abandonés la presidència rotatòria de la Unió Europea per deixar el seu lloc. Amb 89 anys, Napolitano va acabar el seu mandat ara fa dos anys però, davant la impossibilitat de trobar acords per a nomenar un successor, des del govern se li va demanar que prorrogués el seu mandat. Així ho va fer, però ja va avisar que no passaria altres set anys en el poder. Ahir va arribar el moment d’abandonar.

Tot són paraules de reconeixement per al president italià en els tres diaris principals del país. L’anunci de la dimissió no ha agafat ningú per sorpresa i no és d’estranyar que, tret de Il Corriere della Sera (que titula “Ho sorriso poco, scusatemi”, cita del mateix president), les portades dels diaris italians parlin dels possibles successors del polític en portada. Tot i això, nombroses veus repassen la trajectòria del veterà polític. Il Corriere della Sera, La Repubblica i La Stampa analitzen la figura de Napolitano, remarcant-ne el perfil marcadament polític dels seus anys de govern, la seva implicació a l’hora de buscar consensos i el seu paper estabilitzador en una política italiana sempre confusa i agitada.

A Espanya els elogis van en el mateix sentit. El País opta per dedicar-li l’editorial del dia (“Un italiano ejemplar”), lloant-ne la figura i enaltint “la serenidad, la razón política y el sentido de Estado” del fins ara president italià. El diari espanyol aposta també per donar espai al catedràtic de Ciència Política Antonio Elorza, que, seguint la línia del diari, analitza la figura de Napolitano des d’una perspectiva històrica. Amb l’adéu de Napolitano marxa també “el comunisme que va voler canviar el món des de la democràcia”. La Vanguardia, per contra, deixa l’assumpte de manera exclusiva en mans d’un dels periodistes més importants del diari. D’Itàlia, a La Vanguardia, en parla Enric Juliana. “Lord George, un gran italiano”, escriu el veterà periodista badaloní. Juliana atorga a Napolitano un paper fonamental en els darrers anys de crisi. “Todo el sur de Europa volvía a ser zona crítica para el orden occidental”, però les maniobres del president de la República, acceptant la dimissió de Berlusconi i nomenant posteriorment Mario Monti primer ministre van suavitzar la situació. Itàlia podria haver sigut una Grècia de grans dimensions, arrossegant amb si bona part d’Europa, però ‘Lord George’ ho va evitar.

Ara venen dies intensos a Itàlia. 1.009 representants polítics de tots els estaments legislatius italians hauran d’elegir un nou president de la República. Per a nomenar-lo, es necessita una majoria de dos terços en les tres primeres votacions, majoria simple en cas d’una quarta. En aquest aspecte es centren The New York Times i The Guardian. Com a referència del paper de Napolitano, els rotatius anglosaxons ressalten que és qui va fer marxar Silvio Berlusconi.

Entre Orwell i Chomsky

Els mitjans de comunicació són criticats freqüentment per no complir la funció social que se’ls pressuposa. En la gran majoria dels casos, les demandes de major transparència i compromís social són més que justificades. Però, què és el que que la informació arribi trastocada a la ciutadania?

Dos intel·lectuals nord-americans van dur a terme un estudi durant la darreria del segle XX, a partir del qual van desenvolupar la teoria dels filtres de poder. El lingüista Noam Chomsky i l’economista polític Edward S. Herman en van ser-ne els autors. L’estudi assenyalava a cinc filtres de poder com a culpables de la distorsió informativa.

  1. En primer lloc, trobem els propietaris dels mitjans. En aquest cas, se sol parlar d’empresaris que posseeixen també altres interessos que no els permeten tractar transparentment certs temes. Tanmateix, també pot ser un problema la curta tirada del mitjà (que reduiria el seu impacte mediàtic) o la orientació d’aquest envers el mercat (vocació més comercial que no social).
  2. En segon lloc, Chomsky i Herman situen la publicitat. Principal font d’ingressos dels mitjans des de fa dècades, la dependència econòmica dels mitjans envers la publicitat dificulta que aquests puguin indagar en temes que perjudiquin la seva finançament.
  3. En tercer lloc, es troba la manca de fonts. Aquest aspecte pot venir determinat per la falta de fonts alternatives a les oficials (cas de crims o accidents i el monopoli informatiu de la policia); o a la manca de temps i recursos econòmics dels mitjans.
  4. Tot seguit, Chomsky i Herman identifiquen la influència del poder hegemònic com a factor clau. Es tracta d’un poder amb una gran pressió política, mediàtica i econòmica; amb recursos suficients per posar demandes, dur a terme recursos per demandar, amenaces de boicot informatiu o discriminació en les concessions de llicències, etc.
  5. Finalment, els dos intel·lectuals parlen de l’autocensura dels propis periodistes. És a dir, allò que els mateixos professionals accepten no investigar o tractar d’una determinada manera per por a contradir el pensament hegemònic i ser perjudicat.